Los vencejos de Fernando Aramburu

 Acabo de llegir  “Los Vencejos” una novel·la de Fernando Aramburu a la que he arribat perquè em va agradar molt l'anterior llibre publicat. 

Fernando Aramburu va escriure “Patria” una gran història escrita de forma excel·lent. Em va arribar, és d’aquells libres que oblides els detalls però que es queden per sempre amb tu. Uns personatges que t'emocionen, amb els que pateixes. Relat d'una situació real (els atemptats d’ETA) que hem viscut durant molt de temps. Situació controvertida que ha produït molt de debat i sobretot molt de dolor en les persones que l’han viscuda d’aprop.

“Patria” va provocar un gran rebombori fins i tot es va gravar una bona sèrie televisiva (HBO). Una història del conflicte vasc de la que s’ha parlat molt. Però del que mancava un treball de ficció que abordés el tema amb els diferents punts de vista. 

“Los vencejos” la següent novel·la d’ Uramburu arrossegada per l’èxit de l’anterior se li ha fet una gran difusió publicitària. És difícil la feina d'un escriptor quan una de les seves obres ha desbordat l'opinió del públic. M’agraden les declaracions de l’escriptor referint-se al ressò i la publicitat: 

                  "Soy un poco veterano en esto. Patria no la escribí con veinte                     años y aquel revuelo positivo ya pasó. A mí lo que me gusta                     es escribir, no vivir la repercusión de mis novelas."

Portava gairebé dues-centes pàgines llegides i tenia sensacions confuses, vaig decidir consultar les crítiques literàries. Quedo sorpresa quan llegeixo que no són favorables.  A mi la lectura m’estava cridant l’atenció, mantenia el meu interès, ara bé em feia dubtar. Dubtava si m’estava agradant o no. Sona estrany veritat. Havia alguna cosa que no sabria definir, no arribava a connectar, a entrar en els personatges. El protagonista era un personatge infeliç però la infelicitat no cridava a la meva empatia, ben al contrari.

Llegint els crítics literaris em va agafar una mica de complex de lectora inculta, poc instruïda per a la lectura. Vaig deixar la revisió de les opinions sobre “Los vencejos” i vaig seguir amb la lectura. Tenia per endavant gairebé vuit-centes pàgines d’ebook per descobrir si m'agradava o no. 

Zapata al seu manual per escriptors novells explica que escriure és interessar. A mi “Los vencejos” m’estava interessant. També Zapata ens diu, “el fil el porta l’argument no el lector”,  “l’escriptura d’un llibre no deu està adreçada a lectors sacrificats”. 

Jo no em sacrificava llegint “Los vencejos” l’estava gaudint. Puc tenir complex de lectora inculta però del que no tinc complex és a deixar de llegir un llibre que no m’agrada.  El llibre caminava cada dia del sofà a la tauleta de nit, estava arribant a la pàgina quatre-centes,  ho tenia clar, m’estava interessant o almenys volia continuar.

Tot i això es mantenien els dubtes. Volia dir que m’estava agradant? L’arribaria a recomanar com vaig fer amb Patria o com faig amb altres llibres que m'agraden? 

Veig que quan parlo d’ell se’m fa difícil utilitzar la paraula agradar. Em fa pensar. No m’agraden els personatges de la història. Sovint em produeixen rebuig pel que fan, pel que diuen o pel que pensen. Els arribo a odiar? Els trobo persones esperpèntiques amb caràcters poc amables. De vegades sembla no creïble que tots ells envoltin la vida de Toni com si fos una terrible coincidència. Trobo que l’únic personatge simpàtic és Pepa la gossa del prota.

El protagonista escriu cada dia (d’aquí les mil pàgines), llegeixo 365 entrades que relaten records o fets succeïts abans del dia fixat pel Toni. Dia del seu suïcidi. Té el convenciment de que ningú el llegirà. 

Quan un escriu amb la certesa que ningú passarà els ulls per les paraules escrites, se sent valent, és capaç d’exposar totes les seves ombres, les més fosques. Durant el relat hi ha moltes ombres, moltíssimes. L’ombra de vegades és tan fosca que durant una poca estona desperta tendresa. Les entrades són molt curtes de dos o tres pàgines. Estàs prenen contacte amb aquella desgràcia i de cop canvia i passa a un altra cosa. L’autor en el relat següent et torna a allunyar-se, no et deixa apropar, no fos cas que t’enamoressis de Toni, el prota. 

Aquests 365 relats que composen la novel·la estan salpicats de fets reals, polítics i socials, que han succeït i que els que els llegim els coneixem. Aramburu ho aprofita per exposar l’opinió o el pensament dels personatges i de les que el lector actual segur que també té una posició concreta.

Un profe de Filo d’un institut que decidit a acabar amb la seva vida va desfent-se de la seva história alhora que es desfà d’una extensa biblioteca abans del dia del seu suïcidi. Quan es desprèn dels llibres i altres objectes llegeixes situacions variopintes que et deixen anar un somriure, de vegades una mica àcid com el que provoca quan intenta desfer-se d'un dels seus llibres. Allibera “L’estranger” de Camus a una caseta a Las Cuestas de Moyano pel barri del Retiro i més tard quan torna del passeig es penedeix i el torna a comprar. 

En definitiva fes el que vulguis o llegeixes “Los vencejos” o no ho llegeixes. Agafa el llibre, tens temps, més de mil pàgines per prendre la decisió de llegir-lo o deixar-lo. Jo ja ho has vist he arribat fins el final dels 365 dies. Se el què passa al final, i tu?