Tap de boli

  En 2024 he conegut l’escriptura d’Annie Ernaux. He descobert una literatura que m’ha recordat la meva època dels Doris Lessing, Rosa Montero, Virginia Wolf, Simone de Beauvoir, Marguerite Duras i alguna més que ara no recordo, Literatura de la meva joventut que m’anava obrint la porta a la dona adulta que volia ser. Fa uns dies vaig arribar a Annie Ernaux i m’ha sacsejat fort per deixar-me a terra alguns trossets del que encara tinc a dins i que amago amb vergonya intentant que no es noti massa. Creences que haurien d’estar trencades, però que encara hi són. Història de l’educació rebuda, d'allò que has mamat en el si de la teva família i que la societat ha acabat per inculcar. Creences amagades, creences antigues que lluiten amb les noves lligant-te sense adonar-te'n. Lectures com "La mujer helada" et mostren algunes d'aquestes creences que no deixen sortir l’essència de l’Àngels que portes a dins. La por al desequilibri, a la trencadissa et mantenen lligada a

Estoy en un momento crítico porque estoy a punto de acabar un libro que me ha gustado. Vivo la urgencia de saber cuál es el siguiente libro que voy a leer.  La incertidumbre que siento es tan grande que me cuesta de explicar. Voy a intentarlo. Hoy es el día, me quedan solo seis páginas para acabar el libro que tengo entre manos. Empiezo a sentir la sensación de vacío que deja el giro de su última página.  Esto es una metáfora, porque el libro que estoy leyendo hoy es digital y cuando presione la pantalla para pasar la última página me llevará directamente a la portada. Tanto da, la sensación de vacío de mi estómago no entiende de papel o reader, el sentimiento producido es el mismo. Cuando llegue a la portada todo aquello que me ha acompañado durante unos días se quedará allá dentro, dejará de estar conmigo. Es una sensación repetitiva que en mí se da en el momento de finalizar una lectura. Y más cuando la lectura ha sido de las que he disfrutado. Llevo unos días, algunos porque hoy el

  Hola, mare! He arribat fins a  la punta de l’illa. Encara hi ha llum del dia, aviat el sol deixarà de manar al cel per abraçar l’horitzó. Davant meu l’imponent far, mandrosament apagat encara, amb ganes de deixar-se veure. Des d’aquí dalt, res m’impedeix observar el mar que m’envolta. Bufa el vent omplint de sal el meu pit i tapant la cara amb uns cabells que no paren quiets. Des de ben joveneta he sentit atracció pels fars. El plaer d’arribar fins a un far per observar el fi de la terra i l’inici del mar. Tinc la sensació de trobar-me en espai casa, un espai que és familiar per a mi. Quan reflexiono sobre la imatge que em retorno un far m’adono que sempre he viscut al límit de tot, curiosament em sento bé. Caminar a la vora dels precipicis és una de les meves addicions. No ho sé, però és aquí on vull escriure’t el meu comiat, és el lloc escollit per escriure’t mare. Perquè tu que has estat sempre el far de la meva vida. Ja és hora que et faci arribar el meu agraïment. Mai no he arri

És negra nit, fa estona que s’ha fet fosc, és el que té l’hivern. És hora de plegar, repasso amb la mirada que tot estigui en ordre abans de tancar els llums. L’amo de la botiga sempre marxa abans amb els diners de la caixa recomptats infinites vegades ben repartits per les butxaques dels pantalons. Pujo la cremallera del abric, ajusto la bufanda quan sento el fred del vent a la cara i estiro el braç per abaixar la reixa de la botiga.  “Jopetes, bufff, quina estrebada de cervicals, quin mal!”  “Cada dia pesa més aquesta reixa i cada dia la trobo més alta. M’estaré encongint?”  Arribo a casa derrotada amb els dits marcats pel pes de les bosses de la compra. Avui era el dia de neteja, hi havia forces productes caducats, l’amo estava rumbós amb mi, m’ha omplert tres bosses per endur-me-les cap a casa, amb formatges, patés, embotits i alguna carn de color sospitós. Les deixo al marbre de la cuina ara no tinc ni esma d’obrir la nevera per endreçar-ho. El que tinc és gana, son i molt de fred

  Laila tanca els ulls La Laila, després d’un soroll sec, obre els ulls.  ...Està junt un mobiliari que no li és familiar, un llit més gran que el seu. Des del carrer la llum d’un fanal omple d’ombres l’habitació. Estira el braç cap el costat d’ell, els llençols conserven la seva escalfor. Al moure la roba del llit sent la flaire de la festa. Inspira amb fruïció, li venen les imatges del festival de petons, carícies , mossegades... carrusel d’emocions entre les cames.  L’absència d’ell li allibera la curiositat. Tranquil·lament pot  passejar la mirada per l’altell on dorm l’Esteve, el company de l’Institut. Reconeix la seva motxilla llançada de qualsevol manera sobre una butaca, al costat també descansa la seva.  - “El color de les motxilles fan bona parella” – El pensament fa somriure a la Laila. Pensa en el hijab que d’amagat va guardar allà dins la motxilla quan va veure a l’Esteve assegut a les escales de la biblioteca. No li agrada la pressió del hijab sobre els seus cabells, el

  Su luz cálida, brilla en silencio. Si lo miro me regala calor. Con su luz llena mi hogar  Expande su energía y su amor, muestra los momentos vividos  se acercan como un cálido recuerdo,  provocando un ligero temblor. Su luz cálida, brilla en silencio. Si lo miro me regala calor. Me llega el sonido de las risas  aquellas que me hicieron gozar. La música alegre que bailó conmigo y los míos. Siento la humedad de las lágrimas  las valientes que fueron capaces de correr. De las que tuve que aprender al mostrarme un nuevo camino. Su luz cálida, brilla en silencio. Si lo miro me regala calor. Las imágenes cuelgan de sus verdes ramas  lucen orgullosas la experiencia ahora ya congelada, me permiten observar lo vivido,  consigo dócilmente estirar de la memoria  mi corazón grita y vibra conmigo.  Su luz cálida, brilla en silencio. Si lo miro me regala calor. La de mi familia, mis amigos, los lugares, los días especiales. La de los momentos felices y los que no lo fueron tanto. Por los que soñé

  El passat mes d'octubre vam volar en globus per sobre dels volcans de la Garrotxa, gràcies als companys i companyes de feina d'en Ricard.  Vam fer un recorregut per la Garrotxa, Santa Pau, la Fageda d'en Jordà i Olot. També vam a profitar l'escapada per visitar: Rupit, Camprodon, Setcases, Beget i Sant Joan de les Abadesses. Aquests dies recordàvem el bonic comiat que li van fer els companys i companyes, on en Ricard es va emocionar molt. Va ser aquí on li van regalar un vol en globus amb la Cia Vol de coloms. Una experiència meravellosa que vam gaudir molt.  Veure a Ricard somriure entre els núvols va ser extraordinari. Moltes gràcies amics  💖

  Al Teatre Goya hem gaudit molt i molt amb l’espectacular posada en escena de “La trena” la gran novel.la de Laetitia Colombiani.   Les actrius Cristina Genebet, Marta Marco, Carlota Oleina i Clara Segura han sabut emocionar-nos. Tres actrius a escena i una narradora ens han posat per davant tres històries que s'entrellacen, explicant-nos la lluita de tres dones que volen canviar allò que tenen escrit en el seu destí. Una gran novel.la amb una excel.lent adaptació al teatre. Clara Segura al finalitzar l'actuació amb el públic dempeus aplaudint a rabiar, alguns amb llàgrimes als ulls, ha dedicat el treball d’avui a la lluita de les dones iranís, unint-se al milers de dones del món que simbòlicament tallen els seus cabells per protestar contra el poder de la República Islàmica que mata per voler sotmeses a les dones iranianes.

A la vora del riu, el silenci  La vida va omplint-se amb el so del silenci. El silenci regalat per l'aigua dels rierols. Agraeixo els silencis, plens de vida. Quan el ventijol m'acarona les galtes, o quan sento les oïdes plenes   i els ulls captivats.  Gràcies al moviment de l'aigua. Ben quieta, seguiré observant, silenciosament asseguda  a una pedra del marge.  (A. Olivera, oct 2022)  

 Durant la Setmana Santa d’aquest any (2022) hem passat 8 dies a l’illa de Menorca . Era un viatge Imserso. Un viatge espectacular que m’agradaria repetir tantes vegades com pogués. Menorca és una illa preciosa, era la tercera vegada que hi anàvem però recordava poques coses, sensacions més que llocs. En realitat ha estat com un viatge nou, amb ingredients diferents als que estem acostumats a les nostres vacances. Hotel de 4 estrelles, pensió completa, viatge en avió, trasllats a l’hotel tot amb preu Imserso, un veritable luxe. Amb l’al·licient de coincidir a l’hotel amb una parella encantadora, l’ Esperança i en Jordi . Ell, un company de feina d’en Ricard. Amb els que hem compartit excursions i estones de xerrameca molt agradables, a més d’ estones de meditació. Trobar a persones que han arribat a llocs similars als teus posa en valor allò que has aconseguit i et sents molt ben acompanyat.  De sempre he tingut atracció pels fars i sempre que hi he estat a prop d’algun m’ha agradat

Relato corto:   HABITACIÓN BLANCA ¿ Cu á nto tiempo llevo aqu í encerrado?  Prisionero en esta habitaci ó n blanca, el m á ster en techos ya lo tengo. Llevo estirado demasiado tiempo. Estoy tumbado quiero levantar la cabeza y no me hace caso.  Quiero apoyar las manos en la cama para poderme levantar, pero unos tubos me atan a unas m á quinas con luces y sonidos. No s é cu á ntos d í as llevo aqu í porque se me olvid ó contar.  Estoy cansado de estar aqu í , me ahogo de sentirme tan encerrado. ¿ Qu é me sucede? ¿ Qu é me ha pasado? Quisiera marchar y no me muevo. Me gustar í a hablar y no me oigo. ¿ Eso es bueno o es malo?   Esta ma ñ ana he tenido visita importante.  Llegaron los batas blancas. Parec í a la fiesta blanca. Yo vestido de azul desentonaba con el paisaje, de azul y con la espalda al aire con unas cintas descosidas que sirven de poco.  Parece que el consejo de sabios no est á de fiesta, hablan muy serios, hablan de mi, aunque me ignoran. Discuten, dudan, deciden