Tap de boli

Arriba temps de Nadal Tot just fa uns dies “el Tió”, vellet, feliç i puntual, com sempre, va arribar fins a la porta de ferro del garatge de casa. Amb molta força i amb compte de no fer massa soroll va obrir la porta per entrar cap a l’interior de la casa.  A l’entrada del saló, quiet com una estàtua, va parar l’orella per assegurar-se de que ningú l’havia descobert. La seva màgia necessita preparar-se des del silenci ajudant-se del misteri que dona la nit.  Des de la foscor el reben les llums enceses d’un avet situat a prop del finestró. L'avet content de  veure’l, li fa una clucada d’ull per convidar-lo a apropar-se als peus del seu tronc. Passet a passet, “el Tió” es dirigeix cap al seu lloc d'honor. El temps passa però el Nadal repeteix el seu cicle a les llars que així ho volen. Són els cicles que regeneren, que tanquen i ensenyen per a tornar a començar. “El Tió” somriu tot eixerit, com si fos la seva primera vegada, li arriba l’energia de l’amor creada al voltant d’

  S’han acabat les vacances i habitualment en la majoria de casos arriba el mes de setembre.  Setembre és el meu mes d’inici de temporada. Te el mateix significat que per a una altra persona representa arribar a final de desembre i preparar-se per l’Any Nou.  En el meu cas tants anys lligada a l’escola, setembre s’ha convertit en el mes dels començaments . La meva agenda comença en setembre i acaba a l'agost de l'any següent. El meu passat professional em portava a un nou curs, una nova classe, noves personetes que conèixer, nous reptes. Allò ja no forma part de la meva vida present, tot i així continuo sentint la mateixa sensació, davant de l’inici del mes nou de l'any. El canvi de temporada portarà noves activitats i el retorn a les que es mantenen. A noves coneixences i a les retrobades. Pessigolletes a l’estómac quan començo coses noves. Imprescindibles per a vibrar. Importants quan les sento perquè les associo a tocar l’alegria amb els dits de la mà. El meu cap fa un

Tothom parla avui dels onze de setembre i a mi m'han vingut al cap els meus onzes de setembre. Avui,  11 de setembre, fa 20 anys de l'atemptat que va fer caure les torres bessones a New York. Fet que va transformar la idea de veure el món. Això és una frase feta que no acabo d'entendre però que tothom diu quan parla d'això. Uns fets d'impacte ja que tothom recorda on estava o que feia quan es van saber la notícia. Que arran d'això vam passar hores embadalits davant la TV, veien una vegada i una altra com s'estavellava l' avió sobre les torres. Fa també 20 anys celebràvem l'aniversari de Carmen,  la mare d'en Ricard . Era una festa familiar molt entranyable. Marina, Marcel, Carla i Arnau, les meves nebodes i els meus fills muntaven cada any una festa molt especial amb actuacions teatrals i musical que feia les delicies de tots els grans de la casa. La Carmen es feia la seva adorable coca de ceba i molt menjar molt, per fer un temps de taula llarg

  Despedida en el mar Mi tiempo se acabó antes de recoger a los pasajeros que esperaban mi barco.  El tiempo existe con diferentes vestidos. Yo, si estoy en el mar con mi caña de pescar, me visto con el vestido veloz. Cuando acaricio el timón de mi barco mi mejor vestido es el rápido. En cambio, en la cola del supermercado solo puedo ponerme el vestido lento y cuando espero que a mi hija le baje la fiebre después de darle un antitérmico, mi vestido además de lento se me hace largo, largo. Pues bien, llegó el día donde ya, no necesité ningún vestido. Mi tiempo se agotó. Por ello estoy ante el mar junto a mi marido y mi hija, diciendo adiós a mi tiempo. No existe un lugar mejor donde despedirme de esas dos personitas a las que más amo. Mi atracción por el mar viene de lejos. Mi madre me explicaba que me bajaba hasta el mar aquellos días en que no sabía que me ocurría. Días en que los niños lloran y las madres no saben el porqué. Ella me llevaba hasta el risco situado detrás del barlove