Ancoratge de Setembre

 

S’han acabat les vacances i habitualment en la majoria de casos arriba el mes de setembre. 

Setembre és el meu mes d’inici de temporada. Te el mateix significat que per a una altra persona representa arribar a final de desembre i preparar-se per l’Any Nou. 

En el meu cas tants anys lligada a l’escola, setembre s’ha convertit en el mes dels començaments. La meva agenda comença en setembre i acaba a l'agost de l'any següent. El meu passat professional em portava a un nou curs, una nova classe, noves personetes que conèixer, nous reptes. Allò ja no forma part de la meva vida present, tot i així continuo sentint la mateixa sensació, davant de l’inici del mes nou de l'any. El canvi de temporada portarà noves activitats i el retorn a les que es mantenen. A noves coneixences i a les retrobades.

Pessigolletes a l’estómac quan començo coses noves. Imprescindibles per a vibrar. Importants quan les sento perquè les associo a tocar l’alegria amb els dits de la mà.

El meu cap fa uns dies ha tornat  de les vacances. Noto que costa adaptar-me a la rutina de sempre.  El ritme del dia viu accelerat i sembla que jo vaig lenta, tot el que m'envolta corre més que jo. El cap em bull, intento veure’m amb les noves activitats que penso fer, intento dibuixar els camins que vull explorar durant el nou curs. Moviment de les emocions. Gaudeixo de les coses que faré com si les estigués fent. M’espanto de les que considero són massa agosarades. El pensament és poderós, és capaç de fer-te sentir la reacció que produeix allò que encara no ha passat. Vigilo.

La reflexió m'ha tornat a la vora del riu on seia durant les vacances. He passat els últims dies de vacances molt a prop d'ell, caminant fins a cascades, fotografiant com brolla l’aigua que s’havia amagat dins les muntanyes. Aturant-me en els ponts dels pobles que visitava per poder-me abocar a veure com corria l’aigua. He associat la imatge del riu que m’ha vingut al cap amb la de la vida de qualsevol. Si el meu cap torna al riu de les vacances sembla que el meu voltant no córrer tant. Quina sensació més plaent!

En els rius, l’aigua raja, raja i no s’atura. De vegades l’aigua troba pedres pel camí però segueix endavant gràcies a la velocitat que li dona el pendent del terreny fins que mansament arriba fins al mar. El riu segueix endavant. Saltarà, farà remolins. Sempre riu avall, no li queda una altra que salvar els obstacles que troba. Xoca amb una força proporcional a la mida de la pedra que arribarà a superar. En ocasions la força del xoc farà saltar un esquitx. L’aigua esquitxarà, s’esmicolarà en petites partícules que segueixen camins diferents, la majoria es retornen a agrupar per seguir el pendent, les menys, petites porcions, saltaran fora del llit del riu i es separaran d’ell per sempre. De la mateixa manera a ell arriben altres rius que se li uneixen per seguir junts el camí fins el mar. La vida també és així amb obstacles, bassetes de pau, trencadisses, comiats i trobades.

  

Els rius tenen moments agitats pel pendent o per l’època de l’any i també tenen recesos, les petites basses d’aigua. Blaves bassetes que conviden a entrar a banyar-se o a mirar el reflex en la superfície. El temps de vacances a la vida és com les bassetes d’un riu que conviden a aturar-te. A les fredoliques com jo, conviden a seure’s a la vora per sentir la frescor humida damunt la pell mentre escoltes la música de l’aigua xocant contra les pedres. El riu corre amb preses però el temps s'atura al meu voltant. La contemplació del instant ajuda a que la pau  envaeixi el meu cor. Com són de necessàries aquestes bassetes de riu a la nostra vida per connectar amb nosaltres mateixos. 

                                                                                                                                                                                                   Ancoratges de les meves vacances: els llacs, les muntanyes, els rius, les cascades, la vall, els arbres, les flors, els camins recorreguts, la pressió de la mà de Ricard durant un passeig, el somriure de tots dos davant un selfie. Quin plaer dur-los al meu pensament!  

Sempre he fugit de l’expressió " les vacances són per desconnectar". A mi m’agraden les vacances perquè m’ajuden a connectar. A connectar amb mi mateixa, amb els que m'estimo, ara amb la meva parella que és amb qui celebro les vacances, anteriorment també amb els nostres fills. El meu voltant s'atura, els que estem al centre som els únics importants. Estiro les mans i els braços vull retenir aquesta imatge.

Retorno a la imatge del dies de vacances quan necessito connexió, recupero els ancoratges una de les coses importants que he aprés caminant per la vida.

 Visualitzo el riu alegre que brolla entre les pedres per la Vall d'Aran.  Gràcies.

Tinc ganes de començar a escriure a les llibretes noves d’aquest curs. Quan el meu voltant s'acceleri o xoqui contra una pedra que em costi saltar tornaré als meus ancoratges.