Els onzes de setembre

Tothom parla avui dels onze de setembre i a mi m'han vingut al cap els meus onzes de setembre.

Avui, 11 de setembre, fa 20 anys de l'atemptat que va fer caure les torres bessones a New York. Fet que va transformar la idea de veure el món. Això és una frase feta que no acabo d'entendre però que tothom diu quan parla d'això. Uns fets d'impacte ja que tothom recorda on estava o que feia quan es van saber la notícia. Que arran d'això vam passar hores embadalits davant la TV, veien una vegada i una altra com s'estavellava l' avió sobre les torres.

Fa també 20 anys celebràvem l'aniversari de Carmen, la mare d'en Ricard. Era una festa familiar molt entranyable. Marina, Marcel, Carla i Arnau, les meves nebodes i els meus fills muntaven cada any una festa molt especial amb actuacions teatrals i musical que feia les delicies de tots els grans de la casa. La Carmen es feia la seva adorable coca de ceba i molt menjar molt, per fer un temps de taula llarg, llarg.

La Carmen ens va deixar el passat 27 de juliol. L'onze de setembre any rera any ella bufava les espelmes amb l’ajuda dels néts i nétes. Avui tots els Carmensitos hem sentit al cor l’emoció d’uns aniversaris alegres i molt especials celebrats sempre junts.

Més onzes de setembre. Cap el 2012 comencen les manifestacions massives de la Diada de Catalunya participen gairebé a totes. Primer de forma intermitent i més endavant de forma habitual fins els 2018. Dies molt calurosos passats al carrer amb amics i amigues. Amb la samarreta de rigor i amb la coreografia col·lectiva de l'any.

Pensant en la Diada en concret recordo que cap allà el 1976 va ser el primer any que es celebrava la Diada de Catalunya en democràcia. Aquest dia jo estava de casament. La boda del meu cosí Jose amb la seva nòvia de la infància l’Anna. Avui fan 45 anys de casats.

Vull recordar un altre onze de setembre una mica més llunyà el  que vaig viure a casa dels pares a Esplugues. En aquella època els meus avis vivien a casa. El meu avi era cec i era un home alegre i especial.

Va ser veient les notícies de la TV mentre sopàvem a casa quan vaig veure que el meu avi alçava les mans i es tapava la cara. Quedant-se assegut a la taula del sopar callat durant uns instants. Veure el meu avi així em va impactar, relacionar el que deien a les notícies en aquell moment amb la seva reacció, no ho entenia. Per a mi la política en aquells anys d'adolescent era una cosa que m'avorria i no m'interessava gens. El que si tenia clar era que al meu avi es sentia adolorit pel que acabava d'escoltar.

 

La TV informava en aquells moments de la mort de Salvador Allende en el Palacio de la Moneda de Xile allà pel 1973. Salvador Allende era el primer president d'orientació marxista escollit a les urnes. No sé si dels pocs o dels únics. El seu mandat no va ser fàcil tothom va posar entrebancs a un govern d'una orientació clarament social. El que va venir després va ser Pinochet i anys i anys de pèrdues de llibertat democràtica. De persones mortes i desaparegudes pel fet de pensar diferent al qui a la força i sense ser escollit per ningú es va col·locar en el poder.

Les mans tapaven la cara del meu avi ara si que ho entenc. El meu avi amb el seu gest necessitava protecció. Tancava els ulls i les oïdes als anys de repressió i dolor que seguirien a l’instant que escoltava. .

Pensar en els meus 11 de setembre al llarg de la meva vida m'ha portat tots aquests records.

Avui volia recordar el sopar familiar del 11 de setembre de 1973 per dir-li al meu avi Manolo que entenc perfectament el seu gest.💙💚💛💜💓

A Carmen li voldria dir que el dinar del seu aniversari era un dia molt feliç que marcava sempre el final de l’estiu i l’inici d’un nou curs. 💜💛💚💙💖 I que avui l'hem sentida molt a prop.