Llévame a casa de Jesús Carrasco
Autor: Jesús Carrasco
Títol: Llévame a casa.
Sinopsis: Juan ha conseguido independizarse lejos de su país cuando se ve obligado a regresar a su pequeño pueblo natal debido a la muerte de su padre. Su intención, tras el entierro, es retomar su vida en Edimburgo cuanto antes, pero su hermana le da una noticia que cambia sus planes para siempre. Así, sin proponérselo, se verá en el mismo lugar del que decidió escapar, al cuidado de una madre a la que apenas conoce y con la que siente que solo tiene una cosa en común: el viejo Renault 4 de la familia.
«De todas las responsabilidades que asume el ser humano, la de tener hijos es, probablemente, la mayor y más decisiva. Darle a alguien la vida y hacer que esta prospere es algo que involucra al ser humano en su totalidad. En cambio, rara vez se habla de la responsabilidad de ser hijos. Llévame a casa trata de esa responsabilidad y de las consecuencias de asumirla», Jesús Carrasco.
"Llévame a casa" de Jesús Carrasco em va cridar l'atenció pel tema. Tenir cura dels pares, una responsabilitat amb la que ens trobem en cert moment de la vida, sense haver-li creat un espai.
Comentari: Estem acostumats a la possibilitat de decidir si tenim fills o no, planifiquem quin serà el millor moment de la nostra vida per tenir-los, intentem preparar-nos com a pares i mares, etc. Però sovint ens trobem amb la necessitat de cuidar al nostre pare o mare o a tots dos sense haver-nos preparat, ni tal sols sabem com ho hem de fer. Establint una lluita entre el que fem i el que en agradaria fer. Amb les dificultats afegides de convivència dins les relacions familiars (germans, companys, fills...) i la pròpia acceptació de responsabilitat.
Un "temazo" en definitiva.
M'he sentit una mica "xof" després de llegir-lo. M'interessava força el tema, el protagonista sense ser del tot proper, està ple de contradiccions totalment creïbles, m'agrada com està escrit, el llenguatge utilitzat per l’autor literàriament parlant és sense brillants però senzillament preciós.
El llibre m’ha emocionat en les pàgines que aconseguia allunyar-me i veure’l amb certa distància. ¿On està el però? Em costa molt explicar-ho. El però crec que està en les meves expectatives, jo esperava alguna cosa que s’apropés més al meu moment. És un llibre que explica ferides, jo dibuixo les ferides amb sang, aquest llibre amaga la sang. Necessitava veure més ferida oberta i explicada, que em permetés la identificació. Volia un protagonista més enfadat pel canvi o el gir que dona la seva vida, que donés més pena pel fet de veure’s obligat a tornar al seu passat. Escoltar els entre fils d’una baralla entre germans amb més crits o simplement amb passió. M’hagués agradat sentir a la mare que despertés el dolor que provoca la malaltia de l’Alzheimer avui dia. Llegir alguna sorpresa narrativa que donés una mica de color a la història.
Tinc ganes que algú que l’hagi llegit m’expliqui que opina...
«De todas las responsabilidades que asume el ser humano, la de tener hijos es, probablemente, la mayor y más decisiva. Darle a alguien la vida y hacer que esta prospere es algo que involucra al ser humano en su totalidad. En cambio, rara vez se habla de la responsabilidad de ser hijos. Llévame a casa trata de esa responsabilidad y de las consecuencias de asumirla», Jesús Carrasco.
"Llévame a casa" de Jesús Carrasco em va cridar l'atenció pel tema. Tenir cura dels pares, una responsabilitat amb la que ens trobem en cert moment de la vida, sense haver-li creat un espai.
Comentari: Estem acostumats a la possibilitat de decidir si tenim fills o no, planifiquem quin serà el millor moment de la nostra vida per tenir-los, intentem preparar-nos com a pares i mares, etc. Però sovint ens trobem amb la necessitat de cuidar al nostre pare o mare o a tots dos sense haver-nos preparat, ni tal sols sabem com ho hem de fer. Establint una lluita entre el que fem i el que en agradaria fer. Amb les dificultats afegides de convivència dins les relacions familiars (germans, companys, fills...) i la pròpia acceptació de responsabilitat.
Un "temazo" en definitiva.
M'he sentit una mica "xof" després de llegir-lo. M'interessava força el tema, el protagonista sense ser del tot proper, està ple de contradiccions totalment creïbles, m'agrada com està escrit, el llenguatge utilitzat per l’autor literàriament parlant és sense brillants però senzillament preciós.
El llibre m’ha emocionat en les pàgines que aconseguia allunyar-me i veure’l amb certa distància. ¿On està el però? Em costa molt explicar-ho. El però crec que està en les meves expectatives, jo esperava alguna cosa que s’apropés més al meu moment. És un llibre que explica ferides, jo dibuixo les ferides amb sang, aquest llibre amaga la sang. Necessitava veure més ferida oberta i explicada, que em permetés la identificació. Volia un protagonista més enfadat pel canvi o el gir que dona la seva vida, que donés més pena pel fet de veure’s obligat a tornar al seu passat. Escoltar els entre fils d’una baralla entre germans amb més crits o simplement amb passió. M’hagués agradat sentir a la mare que despertés el dolor que provoca la malaltia de l’Alzheimer avui dia. Llegir alguna sorpresa narrativa que donés una mica de color a la història.
Tinc ganes que algú que l’hagi llegit m’expliqui que opina...
Comentarios
Publicar un comentario
Me alegrará saber que has pasado por aquí, deja tu comentario