Sagitario de Natalia Ginzburg

 

Sagitario de Natalia Ginzburg.

És una història que em va arribar a través d’una ressenya que em va encuriosir i ha estat una gran elecció. He descobert una escriptora que m’ha captivat. A partir d’ara passa a ser d’aquelles que guardo per moments que vull assegurar-me que allò que llegeixo m’arribarà ben endins. He llegit que les seves novel·les habitualment tenen com a protagonistes les dones i que intenta donar veu bàsicament als seus sentiments, les seves lluites i les cuites familiars. La vida de Natàlia no ha estat fàcil. Per l'època que li va tocar viure (2a Guerra Mundial), pels seus orígens (jueus) i per la seva vocació escriptora, en una època on acceptar a una dona escriptora encara era un repte complicat.

El llenguatge utilitzat desborda proximitat i naturalitat. La sensació que he tingut al llegir aquest llibre es com seure amb una amiga que comença a explicar-te la vida de la seva mare. Ho fa amb senzillesa, amb molt de detall i d’una forma tan atractiva que et manté segrestada al sofà fins arribar al final. 

La narradora del llibre és la filla de la protagonista. Agafa distància i es posa a explicar.  La dona acaba d’enviudar i ven la casa del poble on viu per anar a la ciutat amb el somni de muntar una galeria d’art. Va a viure a la ciutat de la filla gran amb la que s'entén gaire, compartirà la casa que compra amb la seva germana petita i el seu marit. Una germana embarassada i malaltisa casada amb un metge jueu força més gran que ella. La vida domèstica que s'explica és fosca, trista. Ella no la fa fàcil amb un caràcter dur i esquerp. A la mateixa ciutat també viuen unes germanes botigueres amb qui manté una relació freda i distant. Amb la única persona que té una relació més propera és amb una amiga amb la que comparteix el somni de la galeria d'art. 

Tota la novel·la s’explica com si la narradora estigués enganxada a la protagonista. Com si portés un microscopi i fos capaç de veure el seu interior esmicolant els seus sentiments i les seves emocions. Explica el que li passa des de molt endins però sense implicar-se emocionalment amb ella.

 La dona inicialment m’ha resultat antipàtica, fins a cert moment, no se dir quan. Però ha arribat a un punt que m’ha començat a despertar tendresa per allò que li estava succeint, en realitat desgràcia darrera desgràcia. Tot li surt malament, la seva filla gran viu a la ciutat i sembla que li molesta la seva proximitat, les seves germanes no volen saber gaire d'ella quan ella decideix manar a la botiga que tenen muntada, la filla petita, no molt forta de salut, està casada amb un home que ella considera un perdedor, mort en el moment de donar a llum. Somia relacionar-se amb la societat intel·lectual de la nova ciutat però no aconsegueix penetrar per poder muntar la seva galeria d'art. Moltes coses per tan sols 100 pàgines. 

La història està escrita en 1957,  inicialment no m’he adonat fins mirar les dades del llibre. Això em ve a dir que podia passar per una història força actual. No deixar de ser la narració dels somnis d’una dona que lluita per allò que vol i davant els que la vida li posa entrebancs. 

Natalia Ginzburg (Palermo, 1916 − Roma, 1991) diuen que és una escriptora amb una vida per explicar o que explica una vida. Sembla que gairebé tots els seus llibres han estat escrits des de la veu de la primera persona. Això ens du a pensar que molta de la seva vida, de les seves creences, il·lusions i frustracions estan escrites dins les pàgines de la seva obra.  Ella no es declara feminista però si observes allò que ha exercit durant la seva vida comproves que no ha fet res més que donar-se a la lluita com a dona. De naixement jueva no ho va tenir fàcil al ser coetània de la Segona Guerra Mundial. Es va donar el que significava quan el feixisme va començar a perseguir a la seva família.  Casada en primeres núpcies amb un jueu perseguit, empresonat i torturat fins la mort. D'aquest primer marit va conservar el cognom Ginzburg. Va lluitar contra el feixisme. Quan va enviudar es va veure forçada a sortir endavant amb tres criatures, treballant a l'editorial fondada pel seu marit. Ella va seguir escrivint, es va casar de nou amb un especialista en literatura anglesa, va viure a Londres durant un temps, Ja havia aconseguit un lloc dins la literatura italiana. Al tornar a Itàlia va ser diputada independent al Parlament italià representant el partit Comunista. Va morir al 1991 després de publicar 11 novel·les, 11 obres de teatre i alguns assaigs i biografies.

M’ha enamorat la seva humilitat que he pogut gaudir en aquesta petita entrevista on desborda la seva senzillesa: 

Deixo aquí l’enllaç a tota la seva obra per tenir-la a ma, ja que vindran més llibres d’aquesta escriptora. 

  📚     https://www.todostuslibros.com/autor/ginzburg-natalia 

Elena Medel diu en https://letraslibres.com/literatura/por-que-importa-natalia-ginzburg/ un article molt interessant de Natalia: 

 Ginzburg es una gran escritora pequeña, capaz de contar la intimidad y el paso del tiempo. Ligera y profunda al mismo tiempo, su obra muestra una extraordinaria capacidad de percepción de las aristas del ser humano. Tras su prosa aparentemente modesta y natural hay una mirada comprensiva y un relato en off del siglo XX.

Defineix perfectament la sensació que m’ha provocat la lectura de “Sagitario”, una escriptura lleugera per les paraules utilitzades però profunda per allò que explica. Natalia Ginzburg sap donar profunditat al que escriu despullant al personatge davant dels teus ulls.