L'amor que passa de Care Santos

 

Esperava l’arribada de “L’amor que passa” de Care Santos després d’haver llegit a la revista digital Catorze, on ella col·labora com articulista, els articles “Buidar la casa”  on recull el que va representar buidar la casa dels seus pares per a ella. La lectura dels relats em va arribar moltíssim. Per això esperava aquest llibre amb moltes ganes.

L’escriptora en alguna ocasió havia anomenat l’existència de les cartes que van intercanviar els seus pares durant el nuviatge. Va declarar la intenció d'escriure un llibre utilitzant-les. També havia explicat que la seva mare no volia que ho fes mentre ella fos viva. Segurament la Claudina coneixent la seva filla sabia la fermesa del desig per escriure un llibre amb les cartes. 

Care Santos, diu: Els escriptors en realitat tenim una novel·la, la resta és el camí per arribar-hi. Jo tinc la sensació que la meva és aquesta. Jo sempre vaig saber que escriuria aquesta història. Sempre vaig demanar les cartes a la mare i ella ja sabia que escriuria aquesta novel·la i em deia “quan jo em mori”, ben pensat perquè realment no es pot ser al mateix temps un personatge d’una novel·la i una senyora que va pel carrer.

Care va respectar la propietat que exercia la seva mare sobre les cartes fins al final de la seva vida. Un cop heretat tot el material es va arremangar i es va posar a la feina. 

Care Santos ha novel·lat les cartes que van intercanviar els seus pares d'ençà que es van conèixer (per correspondència)  fins que es van casar i una mica més...

 La narració no s’atura en la relació dels seus progenitors sinó que realitza una bona repassada de l’època de l’Espanya de la postguerra viscuda durant la joventut de l' Antonio i la Claudina. Explica com el pare, andalús de naixement, emigra a Mataró (Catalunya) des de Sevilla, com va ser acollit i com aconsegueix adaptar-se a la família de la mare amb valors i creences una mica diferents de les seves. 

M’agraden els ambients que és capaç de crear i com et situa davant dels personatges. Ho fa en totes les novel·les que he llegit d’ella. El nivell de definició que fa de les personalitats  és molt acurat i quan llegeixes les seves històries acabes creient que coneixes personalment als protagonistes.

Quan parla dels seus pares m’ha semblat que ho feia agafant distància, complint amb el seu paper d'escriptora, però des de la proximitat que li dona l’afecte que sent i el coneixement íntim que té per ells.

És evident que el pare, Antonio Santos, desperta en Care una profunda admiració. La que sentia s’ha vist augmentada en descobrir tot el material que va deixar. Antonio Santos a banda de les cartes va deixar abundant material escrit no publicat com dues novel·les i molts poemes. 

Care a “L’amor que passa” aconsegueix un bon relat, amè, íntim i mantenint l’interès durant tota la narració. És encertada l'ordenació que fa de la història, no és lineal, temporalment parlant, per controlar el ritme i la pausa que ella desitjava. No es deté en descriure la relació íntima dels seus pares sinó que fa una bona fotografia social dels moments que els envolta aleshores. Un país on manava el dictador, on la societat de la postguerra vivia patint la pobresa present en moltes famílies i on l’emigració de "lo rural cap a la ciutat" era la sortida de molts joves de l’època.

Opino que Care Santos ha escrit una bona i interessant novel·la, li agraeixo el magnífic retrat que fa de l’època gràcies al material epistolar heretat. Segurament també ha fet una bona feina personal, on segur que ha curat més d’una ferida familiar d’aquelles que tots tenim i només descobrim quan fem memòria i ens mirem cap a endins. 

Care ha estat valenta i generosa escrivint. Oferir tanta veritat de la història familiar no és fàcil i em desperta un gran respecte. 

Li agraeixo molt aquest exercici de memòria i d’amor vers la seva família per tot el que m’ha ensenyat i he après. 

Coses de Care Santos.

Conec a Care Santos gràcies al meu fill gran. Quan Marcel estudiava Secundària llegia a les classes de literatura alguns dels seus llibres. Veient el seu interès, jo em vaig aficionar llegir també.

  Care Santos ha escrit molt bons llibres de literatura Infantil i Juvenil pels que ha rebut reconeixements i  premis, com  el Premio Cervantes Chico de Literatura Infantil y Juvenil a la  XXIV ena. Edició (2020). Ho ha fet en les dues llengües que domina, el català i el castellà.

És una escriptora molt premiada: Nadal  (2017), Edebé - literatura juvenil (2015), SM - El Barco de Vapor (2009), SM - Gran Angular de literatura juvenil (2004), Edebé - literatura juvenil (2003)

 

Així doncs, després de la lectura juvenil infantil, jo també em vaig fer seguidora dels llibres de la Care. Faig un repàs:  

“Habitacions tancades”, 

“L’ aire que respires”, 

“Mitja vida” (Premi Nadal 2017)  

“Tot el bé i tot el mal” (2018).

Cap dels llibres surten en aquest bloc perquè els vaig llegir abans d’obrir-lo.

És una delícia seguir  l’entrevista  de RTVE a Care Santos, on declara:  

«Nací para escribir esta historia»