Tap de boli

  “Las lealtades” una novela breve de Delphine de Viga n, una novela repartida entre cuatro personajes, dos mujeres y dos adolescentes, atrapados por el sentimiento de lealtad. La lealtad familiar es un pacto casi genético, un sentido del deber con kilos de silencios en el que viven Theo, Helene, Mathis y Cecile . Un libro que me ha recordado “Las gratitudes” de la misma autora. Con ese lenguaje sencillo, bello sin necesidad de mucha floritura para conseguirlo. Duele cuando lees la vida de un adolescente como Theo. Las historias de niños no felices me golpean. Es como si la piel se hiciera más sensible, como si perdiera alguna capa protectora parece que aquello que le ocurre al niño-personaje penetre más hondo por mi piel.  Theo es un niño de 12 años que bebe alcohol (whisky, vodka) para adormecer el dolor y acercarse a la muerte. Acompañado por Mathis, amigo del instituto, que huyendo de su propia soledad bebe junto a él. Observado por Helene, la profesora del instituto, una mujer c

“Como un suspiro” de Ferzan Özpetek un director de cinema turco-italià. Que utilitza el seu origen per ambientar aquesta història. Roma i Estambul seran les ciutats on viuren due les germanes que han trencat la relació des de fa molt de temps protagonistes de la història. Una novel·la que mou a les seves dues protagonistes entre els sentiments, l’amor i els secrets inconfessables. Llegir sinopsis o resums d’aquest llibre no ho trobo recomanable li treu valor a les sorpreses que es van donant. Resulta intensa la forma de passejar entre passat i present. Però a mi em feia perdre el fil de vegades. Al no llegir tot seguit quan tornava em perdia, no sabia qui parlava si Elsa o Adele . És una novel·la curta però que et mostra la vida de dues dones i aspectes dels amics i de la parella amos de la casa d’un forma profunda i reflexiva . M’hagués agradat (està clar que no és rellevant en la història) saber que fan les joves parelles que escolten el relat de les dues dones. Com encaixen totes

 “Las gratitudes” de Delphine de Vigan  Delphine de Vigan, es de las escritoras imprescindibles que debemos ir leyendo poco a poco lo que ha publicado. Que a pesar de su juventud es bastante.  Yo seguiré porque me encanta. La escritura del Delphine es sencilla sin artilugios, de aquellas que entran suave, vemos el título pues ya sabemos de que va la historia. Dar las gracias, algo que parece simple, en muchas ocasiones damos las gracias sin darnos cuenta, como si fuera un automatismo o un rito de educación que nos enseñaron de pequeñas. Aquí va de esa gratitud que queremos dar y estamos tan en deuda con quien sea que no sabemos por donde empezar. Lo difícil és cuando esas gracias ya no las podemos hacer llegar. Michka Seld, es una señora mayor que vive en un geriátrico, que padece una afasia, una enfermedad del lenguaje, donde se pierden las palabras o se intercambian las letras en ellas formando unas nuevas . La historia se mueve con solo dos personajes más, Maria y Jerome, veremos c

  “Nosaltres, després” és una novel·la que tenia moltes ganes de llegir. És la novel·la escrita per una dona valenta. Silvia la tenia mig escrita quan li van diagnosticar un càncer de pit i la va deixar a mitges. Quan es va recuperar va tornar amb ella. Silvia ens explica en aquesta entrevista que va tenir molt dubtes en continuar-la. Menys mal que ho va fer. Gràcies Silvia, estic molt contenta que puguis tornar a escriure. De nou una història de família i d’amics com només ella sap fer-ho. Una història on l’amistat i l’amor són els protagonistes amb un paper molt important del perdó com element cabdal per donar felicitat. Silvia no parla de perdó parla de reconciliació. Explica que el perdó l’assimila a escola de monges. La paraula penso que en aquest cas deixa d’importar. A mi m’ha semblat que la sensació que porta als protagonistes a fer-ho es la mateixa que es pot sentir perdonant o reconciliant-te amb algú.  Si t’agrada com escriu Silvia Soler, a mi m’agrada, aquest llibre t’a

  "Diferente" de Eloy Moreno que pasote de libro. Dejaré pasar un tiempo y seguro, seguro que volveré a él. La sensación cuando llegué a la última página fue tan especial como especial es Luna la niña protagonista de "Diferente". Diferente: ¿ quién no es diferente ? "þetta reddast" "todo va ir bien"" Me encanta Islandia.   Adoro el guiño que Eloy le hace a Islandia. Yo iré a este país . Por ello me ha llamado tanto estas palabras utilizadas en dos momentos del libro: "þetta reddast" La frase es un guiño a los días que pasó en Islandia. He leído que es una frase muy utilizada en este país. Que conecta mucho con la personalidad de los islandeses un pueblo que el contexto donde viven los ha hecho tal como son. He leído que a Eloy no le gusta incluir sinopsis a sus libros para que los lectores nos situemos vírgenes ante sus palabras. Según sus palabras: "para no darnos un regalo abierto". Por ello a continuación intento só

 Començaré donant les gràcies a aquest espai.  Gràcies "Tap de boli" per fer de "calaix memòria" dels llibres que llegeixo.  Ahir parlava amb la meva amiga Ma Pau que també està llegint la novel·la de Alejandro Palomas . Parlàvem dels llibres que hem llegit d’ell: “la Mare “ i “ Amor ”. Però no recordaven cap dels detalls que ens havien fet gaudir l’escriptura del Palomas. Podíem parlar de les sensacions que ens va deixar però no del contingut. Recordàvem que estavem davant un escriptor que explica  la quotidianitat amb una sensibilitat i amb una bellesa extraordinària però no venien al cap els detalls. Per això " Tap de boli" farà aquesta funció de calaix de memòria . Aquí podré venir a obrir un calaix per reviure junt les sensacions, els detalls dels llibres llegits. Per tant aviso: El que ve ara està ple de spoilers. Decideix si vols continuar llegint o vols parar de llegir. No vull espatllar a ningú una bona lectura com aquesta. Començo a omplir el

 Acabo de llegir  “ Los Vencejos ” una novel·la de Fernando Aramburu a la que he arribat perquè em va agradar molt l'anterior llibre publicat.   Fernando Aramburu va escriure “Patria” una gran història escrita de forma excel·lent. Em va arribar, és d’aquells libres que oblides els detalls però que es queden per sempre amb tu. Uns personatges que t'emocionen, amb els que pateixes. Relat d'una situació real (els atemptats d’ETA) que hem viscut durant molt de temps. Situació controvertida que ha produït molt de debat i sobretot molt de dolor en les persones que l’han viscuda d’aprop. “Patria” va provocar un gran rebombori fins i tot es va gravar una bona sèrie televisiva  (HBO). Una història del conflicte vasc de la que s’ha parlat molt. Però del que mancava un treball de ficció que abordés el tema amb els diferents punts de vista.  “Los vencejos” la següent novel·la d’ Uramburu arrossegada per l’èxit de l’anterior se li ha fet una gran difusió publicitària. És difícil la f

  Autor: Jesús Carrasco Títol: Llévame a casa. Sinopsis: Juan ha conseguido independizarse lejos de su país cuando se ve obligado a regresar a su pequeño pueblo natal debido a la muerte de su padre. Su intención, tras el entierro, es retomar su vida en Edimburgo cuanto antes, pero su hermana le da una noticia que cambia sus planes para siempre. Así, sin proponérselo, se verá en el mismo lugar del que decidió escapar, al cuidado de una madre a la que apenas conoce y con la que siente que solo tiene una cosa en común: el viejo Renault 4 de la familia. «De todas las responsabilidades que asume el ser humano, la de tener hijos es, probablemente, la mayor y más decisiva. Darle a alguien la vida y hacer que esta prospere es algo que involucra al ser humano en su totalidad. En cambio, rara vez se habla de la responsabilidad de ser hijos. Llévame a casa trata de esa responsabilidad y de las consecuencias de asumirla», Jesús Carrasco. "Llévame a casa"  de  Jesús Carrasco em va crid