Dijous d'Àngels Olivera

És negra nit, fa estona que s’ha fet fosc, és el que té l’hivern. És hora de plegar, repasso amb la mirada que tot estigui en ordre abans de tancar els llums. L’amo de la botiga sempre marxa abans amb els diners de la caixa recomptats infinites vegades ben repartits per les butxaques dels pantalons. Pujo la cremallera del abric, ajusto la bufanda quan sento el fred del vent a la cara i estiro el braç per abaixar la reixa de la botiga. 

“Jopetes, bufff, quina estrebada de cervicals, quin mal!” 

“Cada dia pesa més aquesta reixa i cada dia la trobo més alta. M’estaré encongint?” 

Arribo a casa derrotada amb els dits marcats pel pes de les bosses de la compra. Avui era el dia de neteja, hi havia forces productes caducats, l’amo estava rumbós amb mi, m’ha omplert tres bosses per endur-me-les cap a casa, amb formatges, patés, embotits i alguna carn de color sospitós. Les deixo al marbre de la cuina ara no tinc ni esma d’obrir la nevera per endreçar-ho. El que tinc és gana, son i molt de fred. Encén la ràdio per fugir del silenci de la nit.

Penjo l’abric en el penja-robes de l’entrada. Sense donar la llum distingeixo el meu trist reflexa en el mirall del passadís. 

- “Què vols, després de més de deu hores darrera d’un taulell, sentir-te com una rosa?”

Arribo a casa tipa de somriure a les clientes, d’escoltar les seves xerrameques com si fos d’allò més interessant. Fent el posat amable de bona botiguera que li agrada al meu “jefe”. Cansada de tallar el llom de la senyora Sandra ben polit de greix perquè se’l mengi de gust la seva fillola:

- Si Nuri, treu tot el greix, a la meva fillola li agrada ben polida la carn. 

Cap dia igual, no puc oblidar de picar dues vegades la carn amb les que la senyora Andrea prepararà les hamburgueses al seu “fill petit”, si, si, petit de trenta-cinc anys. Avui es dijous té entreno i arriba a l’hora de sopar amb molta gana. La senyora Andrea malgrat el soroll de la picadora no s’està d’explicar la recepta de les hamburgueses, em mira fixament als ulls perquè no deixi de prestar-li atenció durant la seva perorata:

- “ amb molta ceba tallada ben petitona, formatge sec ratllat gruixut perquè es notin els trossos, tomàquet tallat molt primet i mostassa en pols de la de “diyon” que sempre li dona un toc especial, és el meu secret” 

Avui com és dijous arriba la Mercè seu a la cadira del fons de la botiga i assenyalant-me amb el bastó comença a demanar. Que pari molta atenció en escollir les carns i els ossos com a ella li agraden. Cosa que cal fer perquè quan arriba a casa si obre els paquets i no és del seu gust et truca per telèfon per rondinar-te durant una hora seguida. Planyo a la minyona que te a casa que és qui fa el brou cada setmana. 

Però l’apoteosi, el pitjor moment del dia el visc quan entra l’Àngels la veïna del costat de casa meva, no la suporto, sempre arriba quan és el moment de tancar la botiga, quan tinc neta la màquina de tallar. Ella arriba, esbufega com si acabés de córrer una cursa, i em demana els cinquanta grams de pernil en dolç. 

- Tallat a encenalls que és el sopar del meu pare. 

M’adverteix amb el dit aixecat, com si fos la primera vegada que ho demana o com si alguna vegada ho hagués fet malament. Però el pitjo no és la veu exigent que em dirigeix, ni que hagi de tornar a netejar la màquina de tallar. El que no aguanto d’ella és que sempre s’està queixant del meu Ratlletes. Posa un ulls quan el mira que fan molta por. Tot perquè no li agrada que es passegi per la barana de la seu balcó.

Vaja dia he tingut i només som dijous, encara falten el divendres i el dissabte. Camino arrossegant els peus pel passadís. Arribo al dormitori per treure’m les sabates i asseguda al llit em poso les sabatilles. Estiro els dits dels peus, els sento lliures, quin descans.  

- Però... on està? Ratlleteeees - el crido quan se que és inútil.

Ratlletes avui no ha vingut a fregar-se contra les meves cames quan he arribat a casa. On s’haurà ficat?

La Nuri té ganes d’anar al llit, endreça les bosses de menjar que ha portat de la botiga, sense parar molta atenció, regira la nevera buscant alguna resta amb que matar la gana. Res de res, cap cosa preparada, només la llauna del menjar pel Ratlletes. Decideix treure uns ous per fer-se una truita i agafa la llauna per posar-li el sopar al gat. Surt a la galeria de la cuina, està a obscures, dona cops a la menjadora per atreure a Ratlletes. Sempre respon a la crida del menjar. Buida la llauna donant copets. De Ratlletes ni rastre. La Nuri s’estranya. Quan arriba a la nit sempre te molta gana.

Renta els quatre trastos del sopar. Tanca la ràdio. Continua estranyada de no veure al gat. Cridar “Ratlletes”, sap que no serveix de gaire. Crida “Ratlleteeees”. Te ganes de ficar-se al llit. Però se sent intranquil·la. Passeja per la casa buscant-lo. Fa sonar el picarol, sempre infal·lible. Torna a cridar “Ratlletes”. La porta de la cuina de la veïna del costat es tanca donant un cop. S’espanta, el seu cor sembla donar un batec més fort. El seu cap li diu que no. Però les cames la porten fins la galeria. No hi ha cap llum al pati. Mirar avall des del cinquè pis. Està tot molt fosc. El pati dels baixos sempre està ple de rampoines. Veu... Sent que el cap li balla. Necessita sostenir-se amb les mans a la barana. Ficar la ma a la butxaca per agafar el mòbil. Dirigeix la llanterna al que ha vist.

Una Nuri incrèdula. No la sostenen les cames. Seu al terra. S’agafa als barrots de la barana. Alça el cap, per mirar el cel.

Per la claraboia del pati s’eleva el crit esfereïdor de la Nuri.