Laila tanca els ulls d'Àngels Olivera

 Laila tanca els ulls

La Laila, després d’un soroll sec, obre els ulls. 

...Està junt un mobiliari que no li és familiar, un llit més gran que el seu. Des del carrer la llum d’un fanal omple d’ombres l’habitació.

Estira el braç cap el costat d’ell, els llençols conserven la seva escalfor. Al moure la roba del llit sent la flaire de la festa. Inspira amb fruïció, li venen les imatges del festival de petons, carícies , mossegades... carrusel d’emocions entre les cames. 

L’absència d’ell li allibera la curiositat. Tranquil·lament pot  passejar la mirada per l’altell on dorm l’Esteve, el company de l’Institut. Reconeix la seva motxilla llançada de qualsevol manera sobre una butaca, al costat també descansa la seva. 

- “El color de les motxilles fan bona parella” – El pensament fa somriure a la Laila.

Pensa en el hijab que d’amagat va guardar allà dins la motxilla quan va veure a l’Esteve assegut a les escales de la biblioteca. No li agrada la pressió del hijab sobre els seus cabells, el porta obligada per la rigidesa del seu pare. No vol ni imaginar que passaria si sabessin el que ha fet avui al sortir de l’institut.

El núvol que acaba de passar pel seu cap albira un futur conflicte. Sembla anticipar l’escalfor d’una bufetada a la galta. Intenta apartar el núvol. Els llençols la retenen, l’abracen, no la deixant sortir del llit.

- “Aixeca’t, és fa tard” 

- -“La biblioteca ja haurà tancat”. 

Comença a giravoltar sobre si mateixa, estira les cames i els braços, rep amb plaer el contacte dels llençols a la pell. La fredor d’algunes zones l’ajuden a expulsar la mandra que la té atrapada.

A la fi posa els peus al terra. La proximitat dels pisos de l’altra banda del carrer li fa tapar-se el cos nu amb les mans. Recull apressadament les peces de roba escampades pel terra. Veu dues portes i decideix que la tancada serà la del bany. És un bany minúscul, simplement un rentamans i un inodor, amb una petita rodona per finestra. Abans de tancar la porta intenta escoltar algun soroll que li digui que està fent l’Esteve.

- On deu haver-se ficat?– es pregunta la Laila.

S’olora les axil·les posant cara de fàstic. Es renta com pot. S’eixuga amb l’única tovallola que troba, quan la passa per la cara recorda el perfum del cos que fa una estona l’acariciava per tot arreu. 

Malgrat l’estretor es vesteix en el petit bany. Sembla mentida però sent vergonya de mostrar-se nua davant del noi que acaba de passejar-se per tots els seus racons més íntims.

Quan surt del bany veu la llum del mòbil que s’encén dins de la motxilla, algú està trucant-la. La cremallera de la motxilla està encallada a la roba del hijab. No la pot desencallar. Mira nerviosa cap a la porta de l’habitació, no li agradaria que l’Esteve l’enxampi amb el mocador a la ma. S’ha esforçat molt en amagar-lo, de no dur-lo quan surt amb els amics o quan va a l’escola. Dona una última estrebada però no hi ha manera d’obrir la motxilla. La intermitent llum del mòbil ha parat. S’aixeca cap a la porta. Crida a l’Esteve però no hi ha resposta. La neguiteja aquest silenci tan dens.

Laila sent un soroll sec... sec... fort... dolorós. Habitual.

La tarda ja ha caigut del tot, s’ha fet molt fosc. Sent una son espessa, pesada. Es queda sense força.

Un crit li porta la nit. És ella la que ha cridat? Tot està molt fosc, les orelles li peten, el xiulet és molt intens. Li fa mal el front, li costa arribar a ell amb la pròpia ma, sent la humitat d’un líquid calent. Li fa molt mal.

- “Què ha passat?” – Laila no ho sap. 

Amb esforç aconsegueix obrir els ulls, de peu sobre d’ella, veu el cos d’un gegant, amb la cara vermella d’ira, li costa distingir qui és, la sang li tapa un ull, l’altre no el pot obrir..

- Quines hores són aquestes d’arribar a casa?

L’escridassada el seu pare, la seva mare està agafant-lo pel braç, també crida. La dona estira la túnica de l’home per l’esquena. Com no acaba d’aturar-lo prega:

- Deixa-la, li surt sang. No ho veus, si us plau para!!! -la mare de Laila sua, sense saber que fer. Plora. Tremola de por. 

- Què em calmi? A aquestes hores pel carrer, sense el hijab posat – amb un cop de colze aparta les mans de la dona de la seva esquena i de nou es llança sobre Laila que continua estirada al terra, tot just a l’entrada de casa.

La son domina a la Laila. Escolta arribar el silenci, suaument tanca els ulls. Espera que passi el núvol.

Àngels Olivera

26 gener 2023