La llum del far d' Àngels Olivera

 

Hola, mare!

He arribat fins a  la punta de l’illa. Encara hi ha llum del dia, aviat el sol deixarà de manar al cel per abraçar l’horitzó. Davant meu l’imponent far, mandrosament apagat encara, amb ganes de deixar-se veure. Des d’aquí dalt, res m’impedeix observar el mar que m’envolta. Bufa el vent omplint de sal el meu pit i tapant la cara amb uns cabells que no paren quiets.

Des de ben joveneta he sentit atracció pels fars. El plaer d’arribar fins a un far per observar el fi de la terra i l’inici del mar. Tinc la sensació de trobar-me en espai casa, un espai que és familiar per a mi. Quan reflexiono sobre la imatge que em retorno un far m’adono que sempre he viscut al límit de tot, curiosament em sento bé. Caminar a la vora dels precipicis és una de les meves addicions.

No ho sé, però és aquí on vull escriure’t el meu comiat, és el lloc escollit per escriure’t mare. Perquè tu que has estat sempre el far de la meva vida. Ja és hora que et faci arribar el meu agraïment. Mai no he arribat a caure a la buidor que tenia als meus peus perquè sempre em tibaves de la mà, no deixaves que caigués al precipici, sempre m’oferies els teus braços per acollir-me per guarir les ferides de la meva ànima. Sense mai empresonar. El teu amor brillava il·luminant els rocs que se’m podien interposar, assenyalant l’estela dels camins que podia escollir. 

Explicant-te això m’adono que no t’he agraït prou tot allò que m’has donat sense esperar ni rebre res a canvi. Gràcies mare. He viscut en moltes ocasions al límit. Al límit dels diners que guanyava. Quantes vegades he aparegut per casa per dir-te que tenia la nevera buida i estava sense diners per anar al súper. Avergonyida et mirava mentre tu, abraçant-me amb la veu, hi  treies importància, dient que els problemes de diners eren de fàcil solució. No em preguntaves quant necessitava, agafaves tots els bitllets que hi havia al calaix de la cuina i els deixaves a la taula, junt a la meva bossa. Els ficava al moneder sense poder mirar-te als ulls, perquè sabia que no seria la última vegada que això passaria. Omplies la nevera del meu cor sense jo preguntar-te quina seria la que explicaries al pare per justificar la sobtada despesa d’aquella setmana. Gràcies mare.

També coneixes com traspassava els límits del control de la meva vida amb la beguda. El que més t’amoïnava, el costum que quedava més lluny per a tu. Més d’una matinada de cap de setmana alguna amiga t’havia trucat perquè vinguessis a recollir el que quedava de mi després d’una negra nit. Encara no sé d’on treies la força per fer-me pujar per les escales de casa, sense ascensor, despullar-me, treure’m l’olor del vòmit i ficar-me al llit. Al matí, quan avergonyida no podia sortir del llit et presentaves a l’habitació per deixar-me a la tauleta de nit un got de suc de taronja per treure’m el mal gust de boca. Em dutxava ràpid i marxava en silenci. La meva vergonya no em permetia posar-me davant de la teva mirada neta i amorosa. 

En definitiva quan he arribat a un límit de la meva vida, sempre, sempre, et trobava per ajudar-me a transitar el moment. Obries els braços, obries el cor, sense preguntes, m’oferies refugi, dissimulant la batzegada que et donava el meu comportament i el que era pitjor, les preguntes que faria el pare després. Sense judici, amb amor, il·luminant sempre un camí de sortida possible. 

Avui he vingut fins a la vora del mar buscant la llum del far. Estic sola. Estic sense tu i sense ella. Crec que fa temps que te’n vas adonar, fins i tot crec que ho sabies abans que jo. El meu far no hi és. Ella també ha marxat. Sento buidor, tot és fosc no hi ha llum. Mare, també vaig equivocar-me a l’hora d’escollir la persona que havia d’estimar? Desconec la teva resposta, però estic convençuda que també me acompanyaries en aquest dolor. Com no preguntaves, jo no explicava. La relació amb ella s’ha mort. He exhaurit tot el temps donat pels seus ultimàtums. Li he pregat una mica de temps, però en els seus ulls he vist l’abatiment de les converses mil vegades encetades.

Ella s’ha cansat de l’anar i tornar de les meves onades. L’he perduda per les meves incerteses,  per la por de mostrar la nostra veritat al món. Avorrida d’esperar, n’ha trobat la il·lusió d’una altra. Amb una mirada glaçada, arrossegant les rodetes de la maleta, fins a la porta del nostre pis, ha dit adeu per sempre. No ha calgut cap retret, he vist a la seva cara que el seu cor tenia una nova inquilina. que si serà capaç de petonejar-la pels carrers, de presentar-li als seus companys i de caminar davant el món agafada a la seva mà.

La trencadissa del meu cor m’ha portat fins el penya-segat del far. Alço els ulls al cel. És fosc. No veig per seguir escrivint. La llum que dona el far no és suficient per a mi. L’estela que deixa el far sobre l’aigua no acaba d’omplir la solitud que m’envolta.

La pell humida, la faldilla entortolligada a les cames. El cor s’està refredant amb batecs cada vegada més espaiats. No trigaré en arribar allà baix on deixaré d’escoltar el bat de les onades. He arribat al fons on només hi ha la foscor, el fred i el descans del silenci.

Mare!!!...  T’estimo!

La llum del far  d' Àngels Olivera

Juliol'23